MOWBRAY – Ara hauré d’oblidar la llengua apresa en aquests quaranta anys: el meu anglès natiu, perquè d’ara endavant no em servirà més que una arpa o viola sense cordes; o com un instrument dintre un estoig, o, un cop obert, com si fos a les mans de qui no sap com treure’n harmonies. I m’heu empresonat a la boca la llengua amb doble pany, les dents i els llavis, i l’atordida, insensible ignorància serà el meu carceller. Sóc massa vell per estar-me a la falda d’una dida, massa avançat d’edat per ser un alumne. La sentència, senyor, és una mort sense pal·liatius que impedeix a la llengua exhalar els mots natius.
Ricard II (I-III) Trad. S. Oliva
THOMAS MOWBRAY – My native English, now I must forego: And now my tongue’s use is to me no more Than an unstringed viol or a harp, Or like a cunning instrument cased up, Or, being open, put into his hands That knows no touch to tune the harmony: Within my mouth you have engaol’d my tongue, Doubly portcullis’d with my teeth and lips; And dull unfeeling barren ignorance Is made my gaoler to attend on me. I am too old to fawn upon a nurse, Too far in years to be a pupil now: What is thy sentence then but speechless death, Which robs my tongue from breathing native breath?
Richard II (I-III)
Tweet
